De pells i pandores

Sempre he estat d'aquells que ha cregut fermament en el nacionalisme polièdric. Avalador del "per què anar a buscar a fora el que ja tenim a casa", moltes vegades aplico aquesta qüestió retòrica a diversos aspectes aspectes que m'interessen. I la lectura n'és un exemple. El bombardeig de best-sellers vinguts d'altres països -de sublim qualitat- sovint no tenen res a envejar dels escriptors de casa nostra. En aquest punt m'agradaria escriure aquest nom: Albert Sánchez Piñol.

Ara per ara, vingués un extraterrestre -suposant que mai ha llegit cap llibre tot i saber llegir- i em preguntés quin llibre li recomanava, no ho dubtaria. "La pell freda" i "Pandora al Congo". Les dues obres d'aquest antropòleg africanista són meravelloses, màgiques, singulars i vives. Les dues novel·les escrites en català que més m'han fet volar la imaginació. La primera és solitària, freda, sigil·losa però tensa: un far i un farer en un entorn que es torna hostil. La segona és a les antípodes climàtica, tot i que amb similituds: tropical, tronada i convulsa. En ambdues, personatges desquiciats, abandonats i terribles poblen uns textos dignes de pantalla gegant. Ho tenen tot pel guió perfecte: sexe, violència, amor, solitud, grandesa. Segons vaig sentir la versió cinematpgràfica estava al caure però mai s'acabava de confirmar en la seva plenitud. Finalment, les superproductes s'han apoderat d'aquest èxtit internacional i el rodatge de "Cold Skin" es preveu pel març de 2010. Per ser sincer tenia la sensació que ell s'havia negat i això és el que havia escrit fins que ho he buscat: " A Sánchez Piñol li han arribat ofertes per fer-ne la versió cinematogràfica i ell les ha declinat. Chapeau. Pel cine el que és dels cines i per la literatura el que pertany a la literatura. I que no se'n parli més". Nyam-nyam paraules in situ.

Segueix...

Flaires jamaicans

L'electrònica, el xumba-xumba. Tots aquests nous corrents musicals sorgides arran de la digitalització ha generat milers d'aficionats arreu del món. Discoteques plenes a vessar, festivals infinits. La música electrònica ha fidelitzat a milions de persones i s'ha convertit en un moviment de masses. Tot això està molt bé, nous gèneres i noves sensacions.


Però què millor que fer un petit apropament a una cultura musical ben diferenciada, amb les arrels ancorades als anys 50 a Kingston, capital de l'illa caribenya de Jamaica, en aquelles dates encara colònia britànica. Aquells jamaicans es reunien en carrers i places dels barris i muntaven soundsystems, grans equips de so força primitius, per escoltar les últimes novetats que els arribaven dels EUA. Comencen a experimentar amb el rythm & blues i jazz amb els estils musicals autòctons de l'illa com el mento o el calypso. D'aquesta fusió en neix l'ska. Un estil que agafa la síncope del reggae, el vent metall del jazz i ho remou per crear un estil genuí i que ràpidament va deixar segell allà on van arribar els jamaicans immigrants. I és que arran dels fluxos migratoris de Jamaica cap al Regne Unit, l'ska va entrar per les portes d'Europa.

The Skatalites, el grup genuí de l'ska per antonomàsia


Els sons jamaicans es van barrejar anys més tard a les principals ciutats britàniques amb el naixement del punk, donant lloc a la segona onada (Two tone) de l'ska als anys 70. Ja en la dècada dels 90 el hardcore i el punk-rock també es van afegir a la festa i, d'aquesta manera, la tercera ona ja era una realitat.

The Specials, una de les bandes més representatives del Two Tone


The Toasters símbol de la tercena onada,


A dia d'avui, l'ska i el seu germà bessó, el reggae, segueix evolucionant i l'electrònica també ha deixat petjada. El dub, el ragga són alguns estils que han aconseguit unir dos camins musicals en noves propostes.

BDF en concert, una mostra del Dub.

Segueix...

Picant l'ullet a Tarantino

Quentin Tarantino, un del cinematògrafs més inquietants i punxagut, un agitador de consciències i un símbol per a molts. Tarantino deu ser una persona que mai para quieta, en constant ebullició i una revolució interna permanent. Sempre ha tingut la virtud de no deixar indeferent a ningú, genera opinió i, sovint, polèmica. Per això i moltes altres coses més, és un crack mediàtic, que diria l'amic president Laporta. De totes maneres, en Jan aquí no hi pinta res. No volia posar punt i final al curs acadèmic sense donar una pinzellada i, similar a un homenatge, al Tarantino.

Aquesta setmana el director nordamericà ha donat a llum a l'última obra: Inglorious Basterds. Pel que he llegit, no ha acabat de convèncer la crítica. Reconec que algunes pel·lícules de Tarantino no m'han omplert del tot, Death Proof, per exemple, però el que és innegable és la capacitat que té de no deixar mai ningú indeferent. Controvèrsia en els diàlegs i, sobretot, per mi, el punt d'histèria i bogeria col·lectiva que traspuen el seus films. I un amic meu i també company de pis va arribar un dia qualsevol, després de la seva jornada acadèmica, amb el nou tràiler de la nova pel·lícula. Que no hagi agradat a la crítica, ho entenc perquè tot és subjectiu, però que aquest petit fragment ja és pertorbador, això que ningú m'ho tregui de les mans. Per favó.

Heus aquí l'esmentat tràiler: Pura esquizofrènia

Segueix...

Definició adjectiva d'Altresabers

Latent. Segueix...

Per treure fum

Un petit farcell de picadura de tabac i altres additius en forma cilíndrica. Aquesta fórmula d'èxit latent provinent de les civilitzacions maies ha estat present en l'àmbit mediàtic des de la comercialització fins que les autoritats sanitàries han fet un pas endavant i n'han restringit l'ús des d'una perspectiva pública.

Lluny queden ja aquells anuncis publicitaris de companyies tabacaleres on un valent i viril ranxer del western cavalcava amb un cavall, igual o més portentós, pels canyons del Colorado o altres zones àrides dels Estats Units d'Amèrica. Aquesta virilitat és un dels trets que porten inherents les cigarretes. Se'ns fa més difícil imaginar una dona tot fumant, que no vol dir que mai se n'hagin vist. Aquestes característiques que otorga porta a la boca una cigarreta també es transporta al món subversiu de la delinqüència i els negocis submergits en la indústria cinematogràfica. Qui negocia o trafica mai no el veurem amb un xupa-xup o algun altre complement. Per això, el cigarret torna a ser símbol de duresa i hostilitat.

Per contra i finalment, m'agradaria fer esment d'una època pretèrita, la de la lluita antifranquista. Aquells joves que feien front per un futur millor i orquestraven l'oposició en llargues reunions i assemblees, en les quals el tabac prenia part dels protagonisme ambientant i donant color a les imatges, un gris tènue marca d'una època.

Segueix...

Sevilla - Cadis, connexió brillant

El sol roent, la calor asfixiant i l'Àfrica a tocar amb els dits. El meu viatge a la part meridional de la península ibèrica va ser una entrada de ple al centre de la terra, no per la llunyania sinó per les temperatures extremadament càlides que em van acompanyar els cinc dies que va durar la meva estada, a la primera quinzena del mes de setembre.

Una excel·lent combinació aèria de les liníes de baix cost i les ganes de conèixer una mica més aquest petit apèndix d'Europa del qual formem part (la península) van convidar a mi i la meva parella per celebrar la culminació d'un estiu especialment calorós. No ens va moure l'afany ni l'admiració per Andalusia, però érem coneixedors dels encants culturals que posseeixen unes terres que han trepitjat i governat civilitzacions constrastades, que han deixat en el seu pas un rastre extens i poderós avui visitable.

Davant el temps limitat que teníem i per qüestió de connexions de transport, vam decidir focalitzar les vacances a Sevilla, en primera instància, i Cadis com a últim destí. La capital de la regió traspua la brillantor i l'essència més pura d'Andalusia. Un passeig amb el tramvia, de poc recorregut pel centre històric és un aparador suficient per fer-ne un tast. La Universitat, els inacabables i frondosos parcs dels Reales Alcázares, llar sevillana dels borbons espanyols, la majestuositat de la Giralda -que un pot pujar fins el cim i contemplar les magnífiques vistes-, i fins l'Ajuntament de la ciutat, un edifici gòtic tardà molt solemne. Amb aquest passatge tens raons suficients per baixar del tramvia i, calçat còmodament començar, a descobrir cada racó.

Un dels fets que més em va sorprendre va ser els toldos gegants que protegien els carrers del nucli del bat de sol imponent que queia en aquelles dates. Puc afirmar que es tracta d'una gran idea davant d'aquell sol mig africà. És inevitable deixar de banda l'arquitectura mudejar tan característica, art dels musulmans que vivien en terres cristianes després de la Reconquesta.


A l'equador del viatge, vam fer camí fins arribar a Cadis, ciutat costanera per excel·lència. Cadis és blanc, mar, la Pepa i és vida. Les parts nova i antiga estan separades per un arc de triomf i és allà on t'has de decidir. Jo recomano plenament la part antiga. La catedral salta a la vista amb les cúpules daurades desorbitades que presideixen la panoràmica. El nucli històric està comprimit en carrers estrets i en pujada, poblat per edificis blancs i pintorescs, que donen a la ciutat una tonalitat altament mediterrània. La ciutat viu abocada al Mediterrani. Les platges acaronen en un extrem una Cadis que enlluerna.

En fi, un viatge d'anada i tornada, d'alta temperatura i de recomanació constant.

Segueix...

Reus es queda petita pel Trapezi

Que el Trapezi és un festival consolidat a la ciutat és evident. I que els carres, places i teatre han estat poca cosa pels espectacles, també. La XIII Fira del Circ de Catalunya va tancar portes aquest diumenge a cinc dies d'activitat frenètica amb un balanç airosament positiu. Circ, teatre i música a càrrec de 51 companyies provinents de Catalunya, França, Bèlgica, Cambodja, Finlàndia i Holanda.

Sota la batuta del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER), van aterrar a la capital del Baix Camp 138 espectacles de 51 companyies diferents repartits en 5 dies i per tot el nucli antic de la ciutat, a més dels teatres de la ciutat. Algunes actuacions han agradat més que d'altres, però el denominador comú del certamen ha estat l'aglomeració de grans i petits -i mitjans-. I és que el principal punt a favor que té el Trapezi és el ventall de números que l'espectador té a qualsevol hora del dia, amb especial atenció a les jornades de cap de setmana. Qui també ha acompanyat ha estat el sol, present i amb nota, que va animar els indecisos a sortir al carrer.

A grans trets, la primera novetat de la fira va caure en l'espectacle inicial, i que va diferir de l'espectacularitat d'altres edicions. Els honors van ser pel músic Pascal Comelade i la seva banda, La Bel Canto Orquestra, que van interpretar la nit del dimecres algunes de les peces més conegudes del músic rossellonès, una música "que no és de circ sinó que fa circ", va precisar Manel Trias, director escènic de la proposta. Un espectacle sota el títol 'Concert en clau de risc' . Al seu costat els artistes van executar unes acrobàcies netes i refinades, propi d'una obra fina i sigil·losa, que van estusiasmar als presents a la plaça del Mercadal. Comelade va tallar la cinta i el Trapezi va començar a caminar.

Del total de 138 actuacions, la majoria van ser a l'aire lliure i gratuïts, però els que s'ho volien mirar amb més calma i plaça per seure assegurada, el Teatre Fortuny i el Teatre Bartrina van acollir espectacles amb 10 euros de preu d'entrada. "Pagant, Sant Pere canta" que dirien alguns, tot i així, el teatre no va acabar deconvèncer als visitants. Qui més se'n va ressentir va ser el Teatre Fortuny que, tant l'aposta de Cridacompany com On the edge, no va acabar de quallar per la mala adeqüació de l'espai a l'escenari.

La revelació
L'altra cara de la moneda la protagonitza la companyia francesa Aïtal. Es va presentar a la ciutat amb un petit circ a les esquenes al Parc Sant Jordi, però amb un espectacle de gran envergadura i proveït d'acròbates d'excelsa precisió.

No tot podia anar sobre rodes. L'acumulació de gent també va fer que molts espectadors no poguessin veure els espectacles desitjats, tot i les grades -insuficients- que es van col·locar a les places de més afluència. L'ajuntament era conscient d'això i per això va disposar un escenari descentralitzat al Mas Isglésias que va tenir un bon èxit de públic. Malgrat tot, va ser insuficient per descongestionar la via pública. En aquest sentit i en la roda de premsa de valoració que es va convocar ahir, la regidora de Cultural, Empar Pont, va assegurar que es posaran a treballar "per inventar alguna alternativa" al problema. Alhora, Jordi Aspa, director artístic del festival, va concretar que "un èxit de públic exagerat pot arribar a ser contraproduent". Gràcies, no hi ha mal que per bé no vingui.

Segueix...

Monblanc: l'escenari llegendari

Un viatge a la societaentalt estamental, a les subhastes d'escalus, a la cavalleria com a mitjà de transport i batalla, als oficis arcaics i en l'oblit. Amb la intenció de recrear-ho, Montblanc, capital de la Conca de Barberà, cada any vesteix l'interior de les muralles que la rodegen en una ciutat medieval. El motiu que se'n descendeix no és altre que la llegenda de Sant Jordi que, segons el costumista Joan Amades, el cavaller va matar en aquesta vila el drac ferotge que assetjava, dia sí dia també, els seus habitants. I d'aquesta manera, conincidint amb la diada del patró dels catalans, es celebra la Setmana Medieval de Montblanc des de l'any 1987.

Durant dues setmanes consecutives, del 23 d'abril al 3 de maig, la ciutat rep milers de visitants que omplen els carrers engalenats per l'ocasió: banderoles i estendards senyorials presidint carrers, places i muralles, cavallers armats rondant i petits comerciants enfundats en llargues túniques i botes. I és que comerciants de la mateixa ciutat o vinguts de fora exposen els productes casolans -formatges, embotits, rebosteria- en petites paradetes que poblen cadascun dels racons del nucli històric, convertint-lo en un mercat medieval.

Totes i tots els montblanquins són part integrant de la festa, ja que és habitual veure petits i grans abillats amb la gramalla i l'espasí tradicional que ambienten, encara més, al visitant a la vila escenari de la llegenda més popular a casa nostra, que és representada en un macroespectacle a la plaça Major.

Si recorres i et perds pels carrers estrets podràs presenciar algun dels actes propis de l'època: uns nobles posen en subhasta a un grup d'esclaus i en negocien el preu amb el públic; una mostra d'oficis i espectacles organitzats com el "Dracum Nocte" o "Excalibur: La Justa". Al peu de la muralla els més petits i valents poden ser els alumnes de l'escola cavalleresca, que els ensenya a familiaritzar-se amb les armes per plantar cara als enemics medievals: escuts, espases, cascs i sagetes. Al llarg dels dos caps de setmana és possible veure els torns de guàrdia dels soldats i les banderes pels portals i el campament militar situat al fossar de la muralla de Sant Jodi.

La Setmana Medieval de la Llegenda de Sant Jordi és la setmana gran a Montblanc i, per això, ha esdevingut el gran aparador d'aquesta vila pintoresca. Per la seva fidelitat i rigor històrics, varietat d'actes i projecció exterior ha estat declarada Festa d'Interès Turístic Nacional a Catalunya i a l'Estat espanyol, i no és per menys.

Segueix...

Tocar la matèria

Des del l'any 2004 el Museu de la Ciència de Barcelona va passar a denominar-se Cosmocaixa Barcelona, a partir de la remodelació a càrrec de l'Obra Social Fundació La Caixa*, que va multiplicar per quatre la superfície del museu.

L'interior de l'espai alberga un llarg recorregut pels diferents àmbits de la ciència mitjançant un llenguatge planer per orientar i explicitar uns continguts que, a ulls del visitant general, seria de difícil comprensió. El museu -permanent- es constitueix en cinc espais, dels quals en destacaré dos: el bosc inundat i la sala de la matèria. El primer és, com el seu nom indica, un bosc amazònic brasiler summergit a l'aigua. Més de 1.000 m2 de flora i fauna i més de 100 espècies autòctones. A més de la visió submergida, el visitant pot tenir una vista subterrània i aèria, i fins i tot de pluja tropical. L'altra part que més em va impressionar va ser la Sala de la Matèria. En aquesta, el públic pot ser partícep amb les pròpies mans l'evolució de la matèria, de tot allò que ens envolta. La participació activa és l'aspecte que més atreu al vingut. Això fa que cada experiment que es proposa estigui envaït per una massa de joves escolars. El Cosmocaixa és una cita inaludible per escoles i instituts.

Més enllà de l'interès que a un li pot suscitar el museu, m'agradaria girar al voltant de les obres socials que La Caixa i altres caixes d'estalvi "sense ànim de lucre", que han de destinar els beneficis al final de l'any a obres benèfiques. D'aquí ve que La Caixa ofereixi una xarxa de museus i exposicions -CaixaForum i CosmoCaixa- per tot l'Estat espanyol, un paquet d'ajudes i subvencions a diferents estrats socials o programes de voluntariat a diversos llocs del món. Dit d'una altra manera, bescanvien l'esclavatge i usurpacions d'uns pel potenciament de la cultura i les bones accions, i fer així un rentat d'imatge interessat.

*No seré jo, un jove i embrionari de la vida, qui enllaci en un blog cultural de minç abast les obres d'una caixa d'estalvis.

Segueix...

Una de haikus

El terra desmembrat
tothom bramant al cel,
sonen les sirenes Segueix...

El frondós viatge cap al saber

El remodelat recentment Teatre Goya, després de dos anys d'obres, ha obert les portes al públic. L'obra encarregada de l'estrena ha estat Els nois d'història. El text és del reconegut autor britànic Alan Bennett, que va estrenar la comèdia teatral al West End de Londres l'any 2004, i ha passat per Nova York i Broadway, atorgant-se bon acolliment per la crítica i el premi Tony -equivalent als Òscars del teatre- com a millor obra teatral de l'any. L'any 2006 va ser adaptada al celul·loide en una pel·lícula dirigida per Nicholas Hytner i guió del mateix Bennet.

Ara el nou Goya, amb Josep Maria Pou com a director artístic, ha celebrat la reobertura amb una comèdia des de divertida fins a pervertida. Sota la direcció del mateix Pou, Els nois d'història planteja i posa en dubta què i com ha de ser l'ensenyament, un camí arrebossat d'aventures pel coneixement o una cursa directa per autopista cap al pragmatisme educatiu. La comèdia narra el els progressos d'uns joves estudiants de l'Imperial College of London que es preparen intensament per fer els exàmens d'accés a Oxford i Cambridge, universitats enteses com a fites màximes i culminació d'un procés educatiu. El grup de joves és tutelat per Hector (Josep Maria Pou), un professor de literatura que aconsegueix que els joves abordin el món del saber a través d'una relació tolerant i amistosa, i una metodologia acrobàtica, amb la representació d'episodis de la història i velles pel·lícules, la recitació de poesia i el cant en viu de cançons. Amb aquests estris els permet albirar la història des d'una visió emocionant i viva. L'estretor dels vincles amistosos entre professor i alumnes traspassa els límits de l'ètica pedagògica, on Hector es veurà immers i arrossegat pels seus impulsos personals. Inconscientment els alumnes són valedors i testimonis d'una educació basada en l'ascenció de la muntanya de la vida.

Aquesta òptica es contrasta amb la d'Irwin (Jordi Andújar), nou professor d'història que arriba, a petició del director de l'Institut (Josep Minguell), amb el propòsit de preparar a consciència els joves per les proves. I ho fa amb mètodes moderns i amarats de pragmatisme sever i la prima dels resultats acadèmics davant l'aprenentatge real dels alumnes, un aprenentatge útil per encarar els projectes vitals. La capacitat passional d'Hector es troba a les Antípodes del caràcter analític racional de la història que Irwin transment als estudiants. Les dues versions encarnen el pols oposats on viu cada sistema educatiu.

El gruix dels alumnes, un total de vuit, representa una varietat de personatges prou interessant. Alguns amb papers més interessants i rellevants que d'altres -Nao Albert i Alberto Díaz-, però tots vuit caracteritzats per un saber fer sobre l'escenari. A més, ens deleiten quan entonen cançons intrumentalitzades a piano pels mateixos alumnes -en directe!-. Tot i que la movilitat dels personatges és d'aquí cap allà, la història succeeix tot en el mateix epicentre i sala magna de l'educació: l'aula. El "culs inquiets" dels joves estan tutoritzats i capitanejats per l'incansable i lloable-i cada dia millor- Josep Maria Pou. Pou assumeix la plena responsabilitat dels alumnes amb l'experiència i seguretat que transporta sobre l'escenari. Un paper ferm endolcit pel tracte que entaula amb el seu voltant.

L'actualitat de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), altrament dit Pla de Bolònia, està comportant un debat intens en l'esfera mediàtica, un debat incadenscent en què s'està plantejant com ha de ser l'ensenyament superior en els propers anys. Aprofitant d'arrel l'avinentesa és convenient reflexionar interiorment quin paper ha de jugar el saber del coneixement en les nostres vides. S'estan donant les circumstàncies per reqüestionar quines n'han de ser les regles de joc. Enmig de cops de porra i obres de teatre, és un bon moment per posar el crit al cel: Quin és i com ha de ser el camí?

Segueix...

A Ítaca i a la vida, sense presses

Ítaca i el viatge cap a l'illa, la vida i el seu transcurs. El que en la mitologia grega va protagonitzar un tal Ulisses, nosaltres, els habitants d'aquest minúscul planeta, vivim una experiència similar amb diferents coordenades temporals i espacials.

Narra l'èpica grecollatina que Ulisses va viatjar fins a Troia per combatre en la Guerra de Troia, que enfrontava troians i helenis. El trajecte de tornada a la seva illa natal, Ítaca, el grec va ser objecte de tot tipus d'entrebancs i malediccions per part del Déus. Així ho explica el poeta grec Homer a l'Odissea, composta per 24 cants, i que conforma, amb el permís de la Ilíada, un dels primers textos de l'èpica grecollatina.

El poeta grec Konstantin Kavafis en va fer una interpretació especial, d'aquest viatge atrafagat, a principis del segle XX. Konstantin en capgira per complet el sentit i aposta plenament en la vivacitat del recorregut. Les trampes que els Deús li van interposar en el camí fa que el malson per Penèlope, la seva esposa que espera llastimosament a Ítaca, sigui etern. En canvi, la versió de Konstantinos és un clam a la vida, i al seu interior, i "prega" perquè aquest camí sigui "llarg".

La metàfora del retorn com el pas de la vida serveix per explicar i donar valor a les nostres trajectes vitals. Moltes vegades ens lamenten del revés vitals que patim. Tanmateix, no som prou justos a l'hora de valorar els petits -però grans- plaers de la vida que, recollits en un mateix, conformen l'eix vital. Les desgràcies sempre aixafen les gràcies.

Suposo que quan naixem naveguem directament per les illes jòniques, d'Ítaca fins a l'antiga Troia. Una vegada trepitgem terra ferma emprenem la tornada, que acabarà sempre amb la mateixa destinació, la mort. És un mort que, si ve precedida d'un gaudi intens de la vida, mai tindrà gust amarg. Crec que un mai ha de témer del final de la vida, si més no, del que coneixem com a vida, si abans ha aprofitat totes les oportunitats que ha tingut a la seva disposició. Com tot, les coses bones no arriben soles i un mateix ha de ser el protagonista de les seves històries. "Qui suca, saca" em deien de petit. Una frase prou resultant que evoca els premis que un pot obtenir si es creu valedor de les seves possibilitats. Això sí, si pot ser, sense trepitjar al del costat. Doncs això, com deia un filòsof de l'esport: "Sortiu i disfruteu".

La mitificació d'Itaca ha calat fort en capes d'allò més diverses de la societat. Convé recordar, com a exemple més proper i profund, la versió que Lluís Llach va fer en el seu dia i que es va convertir en un de les composicions més emblemàtiques del cantautor català.

Segueix...

Paral·lelway

Més de 200 representacions, quasi 150.000 espectadors, 27 setmanes en cartell, i "Entrades esgotades" en més de 40 ocasions. Amb aquests números "Monty Phyton's Spamalot" s'ha convertit en l'espectacle teatral de més èxit de la temporada a Barcelona.


Les obres de teatre musical sembla que hagin trobat el lloc en el panorama teatral a casa nostra. Lluny queda el "Mar i Cel" de Dagoll Dagom però una nova onada de musicals estan rebent un excel·lent acolliment per part del públic. "Mamma mia", "Grease" o "Cabaret" són mostres que aquest gènere encara té molt recorregut. Ara se li ha sumat "Monthy Phyton's Spamalot", al Teatre Victòria, amb la direcció i adaptació a mans del Tricicle d'un musical que visita un país no anglosaxó després de Broadway, Londres, Sydney i las Vegas. El musical, obra de John Du Prez i Eric Idle -membre dels Monthy Phyton-, està inspirat en la pel·lícula dels mateixos Phython Els cavallers de la taula quadrada, que narra les aventures del Rei Artús i els seus cavallers en la cerca del Sant Grial.

Només entrar i en el trípctic informatiu l'espectador ja és avisat que l'obra està "més o menys" inspirada en el film del grup d'humor britànic i prova d'això és que, incomprensible i inexplicablement, s'al·ludeix en tot moment als "cavallers de la taula rodona". El Paral·lel barceloní acull un espectacle explosiu, vibrant i incessant. El segell del Tricicle fa acte de presència de l'inici al final, on l'humor, des de groller fins a àgil, consumen un ritme frenètic de rialles.

Els instants més famosos tenen el seu lloc a l'escenari - Els Cavallers que diuen Ni, el Conill Assassí, la cita amb el Francès Insultador, el Bruixot Volador, o el Cavaller Negre, tot i que la tram pateix alguna variació errònia, com la Cort de Camalot, que s'ha reconvertit en un casino de Las Vegas. Hi ha un gran desplegament de ballarins i ballarines, figurants i una orquestra de dotze músics, dirigida per Òscar Salvador i que arrenca a xiular el públic amb la canço mítica i característica "made in Monthy Phyton" Always look at the bride side of life de La vida de Brian.

El repartiment és desequilibrat. ja que s'ofereixen brillants actuacions amb d'altres més reservades i dotades d'escàs protagonisme. El Rei Artús (Jordi Bosch) encapçala la bateria d'artistes amb un paper estàtic però amb veu poderosa. Dels cavallers que acompanyen al Rei, aplaudir Sir Lancelot (Fernando Gil) per una majestuosa interpretació. Sense desmerèixer el tros de veu de la Dama del Llac (Marta Ribera), que reclama a crits de diva un major protagonisme durant l'obra. En massa segon pla resten personatges com Sir Bedevere (Josep Maria Gimeno), que amb prou feines se'l veu aparèixer pel teatre barceloní. Per problemes d'espai, alguns personatges es veuen obligats a desaparèixer dels seus papers per encarnar-ne d'altres, absències que salten a la vista dels espectadors. Les indumentàries s'apropen molt de prop a les que vestien en el cel·luloide, mentre que els decorats són variats i ben aconseguits.

La gran fita musical consisteix en combinar un excel·lent gruix d'artistes amb una trama segura, però versàtil. Els Monthy Phyton, potser ja massa ancorats en les perles que van donar a llum, saben acomodar-se als nous corrents i adaptar i alçar un pel·lícula que, al meu entendre, no és de les millors de la fàbrica britànica, on La Vida de Brian en conserva l'hegemonia.

"Spamalot" ha acabat de confirmar que la derivació teatral de films de reconegut èxit del passat són una aposta d'allò més segura pels temps que corren. "Grease" o "Cabaret" poden certificar també que aquest format ven i enganxa, així que, mentre duri, seguiran apareixent noves propostes.

Segueix...

Genocidi històric i cultural

"Van ser saquejats set mil anys de civilització". Així de clar va definir un treballador del Museu Nacional d'Antiguitats de l'Iraq el saqueig i destrucció del 80% de les 170.000 peces exposades, davant la passivitat de les tropes angloamericanes, que estaven en l'inici de la invasió de l'Iraq l'abril del 2003. El caos s'havia apoderat de Bagdad, la capital iraquiana, i una batuda de saquejadors van irrompre al Museu emportant-se relíquies de valor incalculable pertinents a les cultures sumeria, acàdia, babilònica i assiria, a més de textos islàmics únics. També preservava objectes de Pèrsia, l'Antiga Grècia, l'Imperi Romà i diferents dinasties àrabs.

El passat 24 de febrer el Museu va reobrir les portes al públic 6 anys després del saqueig. Les sales del Museu, construit el 1926, han estat rehabilitades i millorades mentre que s'han recuperat 6.000 de les 15.000 peces furtades, segons va confirmar el ministre iraquià de Turisme i Antiguitats, Qahtan Abbas. (Més informació sobre la reobertura).

La mirada objectiva i informativa d'aquesta realitat només comprèn un robatori orquestrat aprofitant les circumstàncies especials i extraordinàries d'un moment: el desconcert de l'entrada de les tropes angloamericanes -amb el suport de soldats de països com Espanya, Austràlia, Dinamarca o Polònia, entre d'ltres- en territori iraquià en busca d'unes armes d'abast massiu que amenaçaven EUA i els seus aliats, amb l'excusa d'un suposat reajustament d'un país en mans del dèspota Saddam Hussein, i amb la intenció d'apoderar-se de les terres fèrtils en combustible fòssil. Ingredients suficients per donar el tret de sortida de l'anomenada Guerra d'Iraq.


Ara bé, intel·lectuals, directors de museus i col·leccionistes a petita escala, i organitzacions d'arqueologia, centres d'investigació històrica i arqueolgia, i fins i tot, l'UNESCO, van advertir al Pentàgon de l'exquisit llegat arqueològic mil·lennari que contenia les vitrines del Museu. Tot i així, i després del saqueig, les autoritats nordamericanes van al·legar haver estat sorpresos pels lladres.

Aquesta ignorància i desprestigi cap a la riquesa cultural és només una prova més de la desidia instal·lada en l'imaginari col·lectiu noramericà - derivable a occidental -, representat internacionalment amb la presència i actuació de tropes que pendulen pel món en nom d'una contradictòria llibertat. El saqueig, previsible i consentit alhora, rau en el mateix nivell que la passivitat invasora. Els museus són exposicions del patrimoni cultural d'una regió, la més alta expressió de l'esplendor d'una època, i per aquesta raó han d'estar sotmesos a una protecció mundialment reconeguda. La cultura que habita els museus és el denominador comú de la nostra era, allò que el temps ens ha donat, i que ens ha fet avançar en els anys que fa que trepitgem aquest planeta. Per gràcia o desgràcia, el relleu ha arribat a les nostres mans i som nosaltres, ara, qui ens toca preservar-lo fins a properes generacions. Malgrat tot, l'afany econòmic dels peixos grossos dels principals països del món, visible gràcies a l'interès mundial pel petroli, sembla entestat a posar entrebancs en aquest camí del patrimoni cultural per manternir-se intacte i original. L'hegemonia del diners i el poder ens retorna als nostres orígens més primaris, capaços de deixar morir interessadament, a tocar, l'extens llegat cultural que porta la humanitat a les esquenes.

Algunes peces exposades del Museu

Segueix...

1609-2009

D'aquí uns quaranta dies - 9 d'abril- es compliran 400 anys que Felip III d'Espanya va firmar el decret que obligava a la població morisca, uns 300.000 habitants, marxar del país per la via forçosa (www.1609-2009.es). És cert que en 400 anys l'estat de les coses ha canviat, i molt, però la frase que "la història és cíclica" es compleix en tota regla. Els fluxes migratoris són una constant en la nostra era, una era cada vagada més homogeneïtzada, i aquests són provocats per uns motius que no s'allunyen massa dels que van forçar a la minoria morisca a abandonar els regnes espanyols el 1409, si més no, en la vessant més profunda
(L'expulsió del moriscos).

L'estereotipació i a l'hora desconfiança d'allò desconegut, el món islàmic en aquest cas, és un sentiment que sempre ha estat present en les contrades que delimiten la geografia espanyola. Fa quatre segles la presència morisca ja era contemplada com una possible disminució i alteració de la seguretat nacional, sensació multiplicada per la rebel·lió de les Alpujarras i les aparicions del pirates berberiscos. Ara per ara, el lligam erroni entre islam i fonamentalisme ha generalitzat de manera indiscreta l'assentament de milers de persones d'origen estranger en territori espanyol, i bona part procedents de països islàmics, com una amenaça creixent cap a la integritat nacional. S'obvia i es demereix l'oportunitat de crear una possible aliança entre civilitzacions enfrontades per sistema.

L'afany de cristianització de les autoritats espanyoles d'uns habitants humils que poblaven les zones més perifèriques i pobres de les ciutats té un clar referent a la suposada "modèlica" occidentalització que volem inculcar als nousvinguts d'orígens i costums radicalment diferents als autòctons. Moltes vegades, aquest procés d'occidentalització, l'adequat i l'exemple a seguir als ulls d'occident, és transmès sense el respecte que es mereix una de les civilitzacions que ha deixat un major llegat, tant de valor intel·lectual com artístic o arquitectònic.

Per últim, l'any 1609 Espanya vivia immersa en una devallada econòmica deguda a una dismunició de recursos provinents de les colònies americanes. Els moriscos es dedicaven a treballar les terres de propietat noble, d'igual tasca que el campesinat, que observaven amb recel la població morisca, atorgant-li's les causes de la mala situació. Alguns sectors de la societat afectats per les altes taxes d'atur han posat a la població estrangera en el punt de mira del malestar general, sota algun que ja antic tòpic xenòfob i que no cal anomenar, sense fer un anàlisi profund i acurat. Aquesta equivocada relació directe entre problema i immigrants ha provocat l'auge de vells partits de tendència neonazi (Informació relacionada).

Així, crec que la cultura occidental, i per tant l'espanyola, hi ha passat massa vegades per sobre , sense tenir en compte la cultutra islàmica en les diferents etapes que els seus valedors han habitat la terra on vivim ara per ara. Aquestes etapes, per uns o per altres, han tingut un final xocant i que han alimentat encara més els prejudicis, vius fins als nostres dies. L'existència de dues cultures d'arrel totalment oposada en un mateix territori mai no ha estat un labor fàcil -la història ho ha confimat-, però ningú ha fet un pas endavant per la convivència i el concili d'uns i altres. D'aquesta manera he intentat afirmar que la història es repeteix, però si no es repeteix poc li falta. Els 400 anys de l'efemèride mai no seran dignes de celebració, però sí per al record.

Segueix...