Sevilla - Cadis, connexió brillant

El sol roent, la calor asfixiant i l'Àfrica a tocar amb els dits. El meu viatge a la part meridional de la península ibèrica va ser una entrada de ple al centre de la terra, no per la llunyania sinó per les temperatures extremadament càlides que em van acompanyar els cinc dies que va durar la meva estada, a la primera quinzena del mes de setembre.

Una excel·lent combinació aèria de les liníes de baix cost i les ganes de conèixer una mica més aquest petit apèndix d'Europa del qual formem part (la península) van convidar a mi i la meva parella per celebrar la culminació d'un estiu especialment calorós. No ens va moure l'afany ni l'admiració per Andalusia, però érem coneixedors dels encants culturals que posseeixen unes terres que han trepitjat i governat civilitzacions constrastades, que han deixat en el seu pas un rastre extens i poderós avui visitable.

Davant el temps limitat que teníem i per qüestió de connexions de transport, vam decidir focalitzar les vacances a Sevilla, en primera instància, i Cadis com a últim destí. La capital de la regió traspua la brillantor i l'essència més pura d'Andalusia. Un passeig amb el tramvia, de poc recorregut pel centre històric és un aparador suficient per fer-ne un tast. La Universitat, els inacabables i frondosos parcs dels Reales Alcázares, llar sevillana dels borbons espanyols, la majestuositat de la Giralda -que un pot pujar fins el cim i contemplar les magnífiques vistes-, i fins l'Ajuntament de la ciutat, un edifici gòtic tardà molt solemne. Amb aquest passatge tens raons suficients per baixar del tramvia i, calçat còmodament començar, a descobrir cada racó.

Un dels fets que més em va sorprendre va ser els toldos gegants que protegien els carrers del nucli del bat de sol imponent que queia en aquelles dates. Puc afirmar que es tracta d'una gran idea davant d'aquell sol mig africà. És inevitable deixar de banda l'arquitectura mudejar tan característica, art dels musulmans que vivien en terres cristianes després de la Reconquesta.


A l'equador del viatge, vam fer camí fins arribar a Cadis, ciutat costanera per excel·lència. Cadis és blanc, mar, la Pepa i és vida. Les parts nova i antiga estan separades per un arc de triomf i és allà on t'has de decidir. Jo recomano plenament la part antiga. La catedral salta a la vista amb les cúpules daurades desorbitades que presideixen la panoràmica. El nucli històric està comprimit en carrers estrets i en pujada, poblat per edificis blancs i pintorescs, que donen a la ciutat una tonalitat altament mediterrània. La ciutat viu abocada al Mediterrani. Les platges acaronen en un extrem una Cadis que enlluerna.

En fi, un viatge d'anada i tornada, d'alta temperatura i de recomanació constant.