dilluns, 11 de gener de 2010

Enllaç Seminari d'Actualitat J.M Perceval

Enllaça al blog del Seminari d'Actualitat de J.M.Perceval

http://seminariperceval.blogspot.com/ Segueix...

Blog del seminari de J.M Perceval

Link blog Seminari d'Actualitat de J.M.Peceval Segueix...

diumenge, 24 de maig de 2009

De pells i pandores

Sempre he estat d'aquells que ha cregut fermament en el nacionalisme polièdric. Avalador del "per què anar a buscar a fora el que ja tenim a casa", moltes vegades aplico aquesta qüestió retòrica a diversos aspectes aspectes que m'interessen. I la lectura n'és un exemple. El bombardeig de best-sellers vinguts d'altres països -de sublim qualitat- sovint no tenen res a envejar dels escriptors de casa nostra. En aquest punt m'agradaria escriure aquest nom: Albert Sánchez Piñol.

Ara per ara, vingués un extraterrestre -suposant que mai ha llegit cap llibre tot i saber llegir- i em preguntés quin llibre li recomanava, no ho dubtaria. "La pell freda" i "Pandora al Congo". Les dues obres d'aquest antropòleg africanista són meravelloses, màgiques, singulars i vives. Les dues novel·les escrites en català que més m'han fet volar la imaginació. La primera és solitària, freda, sigil·losa però tensa: un far i un farer en un entorn que es torna hostil. La segona és a les antípodes climàtica, tot i que amb similituds: tropical, tronada i convulsa. En ambdues, personatges desquiciats, abandonats i terribles poblen uns textos dignes de pantalla gegant. Ho tenen tot pel guió perfecte: sexe, violència, amor, solitud, grandesa. Segons vaig sentir la versió cinematpgràfica estava al caure però mai s'acabava de confirmar en la seva plenitud. Finalment, les superproductes s'han apoderat d'aquest èxtit internacional i el rodatge de "Cold Skin" es preveu pel març de 2010. Per ser sincer tenia la sensació que ell s'havia negat i això és el que havia escrit fins que ho he buscat: " A Sánchez Piñol li han arribat ofertes per fer-ne la versió cinematogràfica i ell les ha declinat. Chapeau. Pel cine el que és dels cines i per la literatura el que pertany a la literatura. I que no se'n parli més". Nyam-nyam paraules in situ.
Segueix...

Flaires jamaicans

L'electrònica, el xumba-xumba. Tots aquests nous corrents musicals sorgides arran de la digitalització ha generat milers d'aficionats arreu del món. Discoteques plenes a vessar, festivals infinits. La música electrònica ha fidelitzat a milions de persones i s'ha convertit en un moviment de masses. Tot això està molt bé, nous gèneres i noves sensacions.


Però què millor que fer un petit apropament a una cultura musical ben diferenciada, amb les arrels ancorades als anys 50 a Kingston, capital de l'illa caribenya de Jamaica, en aquelles dates encara colònia britànica. Aquells jamaicans es reunien en carrers i places dels barris i muntaven soundsystems, grans equips de so força primitius, per escoltar les últimes novetats que els arribaven dels EUA. Comencen a experimentar amb el rythm & blues i jazz amb els estils musicals autòctons de l'illa com el mento o el calypso. D'aquesta fusió en neix l'ska. Un estil que agafa la síncope del reggae, el vent metall del jazz i ho remou per crear un estil genuí i que ràpidament va deixar segell allà on van arribar els jamaicans immigrants. I és que arran dels fluxos migratoris de Jamaica cap al Regne Unit, l'ska va entrar per les portes d'Europa.

The Skatalites, el grup genuí de l'ska per antonomàsia


Els sons jamaicans es van barrejar anys més tard a les principals ciutats britàniques amb el naixement del punk, donant lloc a la segona onada (Two tone) de l'ska als anys 70. Ja en la dècada dels 90 el hardcore i el punk-rock també es van afegir a la festa i, d'aquesta manera, la tercera ona ja era una realitat.

The Specials, una de les bandes més representatives del Two Tone


The Toasters símbol de la tercena onada,


A dia d'avui, l'ska i el seu germà bessó, el reggae, segueix evolucionant i l'electrònica també ha deixat petjada. El dub, el ragga són alguns estils que han aconseguit unir dos camins musicals en noves propostes.

BDF en concert, una mostra del Dub.


Segueix...

Picant l'ullet a Tarantino

Quentin Tarantino, un del cinematògrafs més inquietants i punxagut, un agitador de consciències i un símbol per a molts. Tarantino deu ser una persona que mai para quieta, en constant ebullició i una revolució interna permanent. Sempre ha tingut la virtud de no deixar indeferent a ningú, genera opinió i, sovint, polèmica. Per això i moltes altres coses més, és un crack mediàtic, que diria l'amic president Laporta. De totes maneres, en Jan aquí no hi pinta res. No volia posar punt i final al curs acadèmic sense donar una pinzellada i, similar a un homenatge, al Tarantino.

Aquesta setmana el director nordamericà ha donat a llum a l'última obra: Inglorious Basterds. Pel que he llegit, no ha acabat de convèncer la crítica. Reconec que algunes pel·lícules de Tarantino no m'han omplert del tot, Death Proof, per exemple, però el que és innegable és la capacitat que té de no deixar mai ningú indeferent. Controvèrsia en els diàlegs i, sobretot, per mi, el punt d'histèria i bogeria col·lectiva que traspuen el seus films. I un amic meu i també company de pis va arribar un dia qualsevol, després de la seva jornada acadèmica, amb el nou tràiler de la nova pel·lícula. Que no hagi agradat a la crítica, ho entenc perquè tot és subjectiu, però que aquest petit fragment ja és pertorbador, això que ningú m'ho tregui de les mans. Per favó.

Heus aquí l'esmentat tràiler: Pura esquizofrènia

Segueix...

Definició adjectiva d'Altresabers

Latent. Segueix...

dissabte, 23 de maig de 2009

Per treure fum

Un petit farcell de picadura de tabac i altres additius en forma cilíndrica. Aquesta fórmula d'èxit latent provinent de les civilitzacions maies ha estat present en l'àmbit mediàtic des de la comercialització fins que les autoritats sanitàries han fet un pas endavant i n'han restringit l'ús des d'una perspectiva pública.

Lluny queden ja aquells anuncis publicitaris de companyies tabacaleres on un valent i viril ranxer del western cavalcava amb un cavall, igual o més portentós, pels canyons del Colorado o altres zones àrides dels Estats Units d'Amèrica. Aquesta virilitat és un dels trets que porten inherents les cigarretes. Se'ns fa més difícil imaginar una dona tot fumant, que no vol dir que mai se n'hagin vist. Aquestes característiques que otorga porta a la boca una cigarreta també es transporta al món subversiu de la delinqüència i els negocis submergits en la indústria cinematogràfica. Qui negocia o trafica mai no el veurem amb un xupa-xup o algun altre complement. Per això, el cigarret torna a ser símbol de duresa i hostilitat.

Per contra i finalment, m'agradaria fer esment d'una època pretèrita, la de la lluita antifranquista. Aquells joves que feien front per un futur millor i orquestraven l'oposició en llargues reunions i assemblees, en les quals el tabac prenia part dels protagonisme ambientant i donant color a les imatges, un gris tènue marca d'una època.
Segueix...