Més de 200 representacions, quasi 150.000 espectadors, 27 setmanes en cartell, i "Entrades esgotades" en més de 40 ocasions. Amb aquests números "Monty Phyton's Spamalot" s'ha convertit en l'espectacle teatral de més èxit de la temporada a Barcelona.
Les obres de teatre musical sembla que hagin trobat el lloc en el panorama teatral a casa nostra. Lluny queda el "Mar i Cel" de Dagoll Dagom però una nova onada de musicals estan rebent un excel·lent acolliment per part del públic. "Mamma mia", "Grease" o "Cabaret" són mostres que aquest gènere encara té molt recorregut. Ara se li ha sumat "Monthy Phyton's Spamalot", al Teatre Victòria, amb la direcció i adaptació a mans del Tricicle d'un musical que visita un país no anglosaxó després de Broadway, Londres, Sydney i las Vegas. El musical, obra de John Du Prez i Eric Idle -membre dels Monthy Phyton-, està inspirat en la pel·lícula dels mateixos Phython Els cavallers de la taula quadrada, que narra les aventures del Rei Artús i els seus cavallers en la cerca del Sant Grial.
Només entrar i en el trípctic informatiu l'espectador ja és avisat que l'obra està "més o menys" inspirada en el film del grup d'humor britànic i prova d'això és que, incomprensible i inexplicablement, s'al·ludeix en tot moment als "cavallers de la taula rodona". El Paral·lel barceloní acull un espectacle explosiu, vibrant i incessant. El segell del Tricicle fa acte de presència de l'inici al final, on l'humor, des de groller fins a àgil, consumen un ritme frenètic de rialles.
Els instants més famosos tenen el seu lloc a l'escenari - Els Cavallers que diuen Ni, el Conill Assassí, la cita amb el Francès Insultador, el Bruixot Volador, o el Cavaller Negre, tot i que la tram pateix alguna variació errònia, com la Cort de Camalot, que s'ha reconvertit en un casino de Las Vegas. Hi ha un gran desplegament de ballarins i ballarines, figurants i una orquestra de dotze músics, dirigida per Òscar Salvador i que arrenca a xiular el públic amb la canço mítica i característica "made in Monthy Phyton" Always look at the bride side of life de La vida de Brian.
El repartiment és desequilibrat. ja que s'ofereixen brillants actuacions amb d'altres més reservades i dotades d'escàs protagonisme. El Rei Artús (Jordi Bosch) encapçala la bateria d'artistes amb un paper estàtic però amb veu poderosa. Dels cavallers que acompanyen al Rei, aplaudir Sir Lancelot (Fernando Gil) per una majestuosa interpretació. Sense desmerèixer el tros de veu de la Dama del Llac (Marta Ribera), que reclama a crits de diva un major protagonisme durant l'obra. En massa segon pla resten personatges com Sir Bedevere (Josep Maria Gimeno), que amb prou feines se'l veu aparèixer pel teatre barceloní. Per problemes d'espai, alguns personatges es veuen obligats a desaparèixer dels seus papers per encarnar-ne d'altres, absències que salten a la vista dels espectadors. Les indumentàries s'apropen molt de prop a les que vestien en el cel·luloide, mentre que els decorats són variats i ben aconseguits.
La gran fita musical consisteix en combinar un excel·lent gruix d'artistes amb una trama segura, però versàtil. Els Monthy Phyton, potser ja massa ancorats en les perles que van donar a llum, saben acomodar-se als nous corrents i adaptar i alçar un pel·lícula que, al meu entendre, no és de les millors de la fàbrica britànica, on La Vida de Brian en conserva l'hegemonia.
"Spamalot" ha acabat de confirmar que la derivació teatral de films de reconegut èxit del passat són una aposta d'allò més segura pels temps que corren. "Grease" o "Cabaret" poden certificar també que aquest format ven i enganxa, així que, mentre duri, seguiran apareixent noves propostes.
Les obres de teatre musical sembla que hagin trobat el lloc en el panorama teatral a casa nostra. Lluny queda el "Mar i Cel" de Dagoll Dagom però una nova onada de musicals estan rebent un excel·lent acolliment per part del públic. "Mamma mia", "Grease" o "Cabaret" són mostres que aquest gènere encara té molt recorregut. Ara se li ha sumat "Monthy Phyton's Spamalot", al Teatre Victòria, amb la direcció i adaptació a mans del Tricicle d'un musical que visita un país no anglosaxó després de Broadway, Londres, Sydney i las Vegas. El musical, obra de John Du Prez i Eric Idle -membre dels Monthy Phyton-, està inspirat en la pel·lícula dels mateixos Phython Els cavallers de la taula quadrada, que narra les aventures del Rei Artús i els seus cavallers en la cerca del Sant Grial.
Només entrar i en el trípctic informatiu l'espectador ja és avisat que l'obra està "més o menys" inspirada en el film del grup d'humor britànic i prova d'això és que, incomprensible i inexplicablement, s'al·ludeix en tot moment als "cavallers de la taula rodona". El Paral·lel barceloní acull un espectacle explosiu, vibrant i incessant. El segell del Tricicle fa acte de presència de l'inici al final, on l'humor, des de groller fins a àgil, consumen un ritme frenètic de rialles.
Els instants més famosos tenen el seu lloc a l'escenari - Els Cavallers que diuen Ni, el Conill Assassí, la cita amb el Francès Insultador, el Bruixot Volador, o el Cavaller Negre, tot i que la tram pateix alguna variació errònia, com la Cort de Camalot, que s'ha reconvertit en un casino de Las Vegas. Hi ha un gran desplegament de ballarins i ballarines, figurants i una orquestra de dotze músics, dirigida per Òscar Salvador i que arrenca a xiular el públic amb la canço mítica i característica "made in Monthy Phyton" Always look at the bride side of life de La vida de Brian.
El repartiment és desequilibrat. ja que s'ofereixen brillants actuacions amb d'altres més reservades i dotades d'escàs protagonisme. El Rei Artús (Jordi Bosch) encapçala la bateria d'artistes amb un paper estàtic però amb veu poderosa. Dels cavallers que acompanyen al Rei, aplaudir Sir Lancelot (Fernando Gil) per una majestuosa interpretació. Sense desmerèixer el tros de veu de la Dama del Llac (Marta Ribera), que reclama a crits de diva un major protagonisme durant l'obra. En massa segon pla resten personatges com Sir Bedevere (Josep Maria Gimeno), que amb prou feines se'l veu aparèixer pel teatre barceloní. Per problemes d'espai, alguns personatges es veuen obligats a desaparèixer dels seus papers per encarnar-ne d'altres, absències que salten a la vista dels espectadors. Les indumentàries s'apropen molt de prop a les que vestien en el cel·luloide, mentre que els decorats són variats i ben aconseguits.
La gran fita musical consisteix en combinar un excel·lent gruix d'artistes amb una trama segura, però versàtil. Els Monthy Phyton, potser ja massa ancorats en les perles que van donar a llum, saben acomodar-se als nous corrents i adaptar i alçar un pel·lícula que, al meu entendre, no és de les millors de la fàbrica britànica, on La Vida de Brian en conserva l'hegemonia.
"Spamalot" ha acabat de confirmar que la derivació teatral de films de reconegut èxit del passat són una aposta d'allò més segura pels temps que corren. "Grease" o "Cabaret" poden certificar també que aquest format ven i enganxa, així que, mentre duri, seguiran apareixent noves propostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada