Ítaca i el viatge cap a l'illa, la vida i el seu transcurs. El que en la mitologia grega va protagonitzar un tal Ulisses, nosaltres, els habitants d'aquest minúscul planeta, vivim una experiència similar amb diferents coordenades temporals i espacials.
Narra l'èpica grecollatina que Ulisses va viatjar fins a Troia per combatre en la Guerra de Troia, que enfrontava troians i helenis. El trajecte de tornada a la seva illa natal, Ítaca, el grec va ser objecte de tot tipus d'entrebancs i malediccions per part del Déus. Així ho explica el poeta grec Homer a l'Odissea, composta per 24 cants, i que conforma, amb el permís de la Ilíada, un dels primers textos de l'èpica grecollatina.
El poeta grec Konstantin Kavafis en va fer una interpretació especial, d'aquest viatge atrafagat, a principis del segle XX. Konstantin en capgira per complet el sentit i aposta plenament en la vivacitat del recorregut. Les trampes que els Deús li van interposar en el camí fa que el malson per Penèlope, la seva esposa que espera llastimosament a Ítaca, sigui etern. En canvi, la versió de Konstantinos és un clam a la vida, i al seu interior, i "prega" perquè aquest camí sigui "llarg".
La metàfora del retorn com el pas de la vida serveix per explicar i donar valor a les nostres trajectes vitals. Moltes vegades ens lamenten del revés vitals que patim. Tanmateix, no som prou justos a l'hora de valorar els petits -però grans- plaers de la vida que, recollits en un mateix, conformen l'eix vital. Les desgràcies sempre aixafen les gràcies.
Suposo que quan naixem naveguem directament per les illes jòniques, d'Ítaca fins a l'antiga Troia. Una vegada trepitgem terra ferma emprenem la tornada, que acabarà sempre amb la mateixa destinació, la mort. És un mort que, si ve precedida d'un gaudi intens de la vida, mai tindrà gust amarg. Crec que un mai ha de témer del final de la vida, si més no, del que coneixem com a vida, si abans ha aprofitat totes les oportunitats que ha tingut a la seva disposició. Com tot, les coses bones no arriben soles i un mateix ha de ser el protagonista de les seves històries. "Qui suca, saca" em deien de petit. Una frase prou resultant que evoca els premis que un pot obtenir si es creu valedor de les seves possibilitats. Això sí, si pot ser, sense trepitjar al del costat. Doncs això, com deia un filòsof de l'esport: "Sortiu i disfruteu".
La mitificació d'Itaca ha calat fort en capes d'allò més diverses de la societat. Convé recordar, com a exemple més proper i profund, la versió que Lluís Llach va fer en el seu dia i que es va convertir en un de les composicions més emblemàtiques del cantautor català.
Narra l'èpica grecollatina que Ulisses va viatjar fins a Troia per combatre en la Guerra de Troia, que enfrontava troians i helenis. El trajecte de tornada a la seva illa natal, Ítaca, el grec va ser objecte de tot tipus d'entrebancs i malediccions per part del Déus. Així ho explica el poeta grec Homer a l'Odissea, composta per 24 cants, i que conforma, amb el permís de la Ilíada, un dels primers textos de l'èpica grecollatina.
El poeta grec Konstantin Kavafis en va fer una interpretació especial, d'aquest viatge atrafagat, a principis del segle XX. Konstantin en capgira per complet el sentit i aposta plenament en la vivacitat del recorregut. Les trampes que els Deús li van interposar en el camí fa que el malson per Penèlope, la seva esposa que espera llastimosament a Ítaca, sigui etern. En canvi, la versió de Konstantinos és un clam a la vida, i al seu interior, i "prega" perquè aquest camí sigui "llarg".
La metàfora del retorn com el pas de la vida serveix per explicar i donar valor a les nostres trajectes vitals. Moltes vegades ens lamenten del revés vitals que patim. Tanmateix, no som prou justos a l'hora de valorar els petits -però grans- plaers de la vida que, recollits en un mateix, conformen l'eix vital. Les desgràcies sempre aixafen les gràcies.
Suposo que quan naixem naveguem directament per les illes jòniques, d'Ítaca fins a l'antiga Troia. Una vegada trepitgem terra ferma emprenem la tornada, que acabarà sempre amb la mateixa destinació, la mort. És un mort que, si ve precedida d'un gaudi intens de la vida, mai tindrà gust amarg. Crec que un mai ha de témer del final de la vida, si més no, del que coneixem com a vida, si abans ha aprofitat totes les oportunitats que ha tingut a la seva disposició. Com tot, les coses bones no arriben soles i un mateix ha de ser el protagonista de les seves històries. "Qui suca, saca" em deien de petit. Una frase prou resultant que evoca els premis que un pot obtenir si es creu valedor de les seves possibilitats. Això sí, si pot ser, sense trepitjar al del costat. Doncs això, com deia un filòsof de l'esport: "Sortiu i disfruteu".
La mitificació d'Itaca ha calat fort en capes d'allò més diverses de la societat. Convé recordar, com a exemple més proper i profund, la versió que Lluís Llach va fer en el seu dia i que es va convertir en un de les composicions més emblemàtiques del cantautor català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada