El remodelat recentment Teatre Goya, després de dos anys d'obres, ha obert les portes al públic. L'obra encarregada de l'estrena ha estat Els nois d'història. El text és del reconegut autor britànic Alan Bennett, que va estrenar la comèdia teatral al West End de Londres l'any 2004, i ha passat per Nova York i Broadway, atorgant-se bon acolliment per la crítica i el premi Tony -equivalent als Òscars del teatre- com a millor obra teatral de l'any. L'any 2006 va ser adaptada al celul·loide en una pel·lícula dirigida per Nicholas Hytner i guió del mateix Bennet.
Ara el nou Goya, amb Josep Maria Pou com a director artístic, ha celebrat la reobertura amb una comèdia des de divertida fins a pervertida. Sota la direcció del mateix Pou, Els nois d'història planteja i posa en dubta què i com ha de ser l'ensenyament, un camí arrebossat d'aventures pel coneixement o una cursa directa per autopista cap al pragmatisme educatiu. La comèdia narra el els progressos d'uns joves estudiants de l'Imperial College of London que es preparen intensament per fer els exàmens d'accés a Oxford i Cambridge, universitats enteses com a fites màximes i culminació d'un procés educatiu. El grup de joves és tutelat per Hector (Josep Maria Pou), un professor de literatura que aconsegueix que els joves abordin el món del saber a través d'una relació tolerant i amistosa, i una metodologia acrobàtica, amb la representació d'episodis de la història i velles pel·lícules, la recitació de poesia i el cant en viu de cançons. Amb aquests estris els permet albirar la història des d'una visió emocionant i viva. L'estretor dels vincles amistosos entre professor i alumnes traspassa els límits de l'ètica pedagògica, on Hector es veurà immers i arrossegat pels seus impulsos personals. Inconscientment els alumnes són valedors i testimonis d'una educació basada en l'ascenció de la muntanya de la vida.
Aquesta òptica es contrasta amb la d'Irwin (Jordi Andújar), nou professor d'història que arriba, a petició del director de l'Institut (Josep Minguell), amb el propòsit de preparar a consciència els joves per les proves. I ho fa amb mètodes moderns i amarats de pragmatisme sever i la prima dels resultats acadèmics davant l'aprenentatge real dels alumnes, un aprenentatge útil per encarar els projectes vitals. La capacitat passional d'Hector es troba a les Antípodes del caràcter analític racional de la història que Irwin transment als estudiants. Les dues versions encarnen el pols oposats on viu cada sistema educatiu.
El gruix dels alumnes, un total de vuit, representa una varietat de personatges prou interessant. Alguns amb papers més interessants i rellevants que d'altres -Nao Albert i Alberto Díaz-, però tots vuit caracteritzats per un saber fer sobre l'escenari. A més, ens deleiten quan entonen cançons intrumentalitzades a piano pels mateixos alumnes -en directe!-. Tot i que la movilitat dels personatges és d'aquí cap allà, la història succeeix tot en el mateix epicentre i sala magna de l'educació: l'aula. El "culs inquiets" dels joves estan tutoritzats i capitanejats per l'incansable i lloable-i cada dia millor- Josep Maria Pou. Pou assumeix la plena responsabilitat dels alumnes amb l'experiència i seguretat que transporta sobre l'escenari. Un paper ferm endolcit pel tracte que entaula amb el seu voltant.
L'actualitat de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), altrament dit Pla de Bolònia, està comportant un debat intens en l'esfera mediàtica, un debat incadenscent en què s'està plantejant com ha de ser l'ensenyament superior en els propers anys. Aprofitant d'arrel l'avinentesa és convenient reflexionar interiorment quin paper ha de jugar el saber del coneixement en les nostres vides. S'estan donant les circumstàncies per reqüestionar quines n'han de ser les regles de joc. Enmig de cops de porra i obres de teatre, és un bon moment per posar el crit al cel: Quin és i com ha de ser el camí?
Ara el nou Goya, amb Josep Maria Pou com a director artístic, ha celebrat la reobertura amb una comèdia des de divertida fins a pervertida. Sota la direcció del mateix Pou, Els nois d'història planteja i posa en dubta què i com ha de ser l'ensenyament, un camí arrebossat d'aventures pel coneixement o una cursa directa per autopista cap al pragmatisme educatiu. La comèdia narra el els progressos d'uns joves estudiants de l'Imperial College of London que es preparen intensament per fer els exàmens d'accés a Oxford i Cambridge, universitats enteses com a fites màximes i culminació d'un procés educatiu. El grup de joves és tutelat per Hector (Josep Maria Pou), un professor de literatura que aconsegueix que els joves abordin el món del saber a través d'una relació tolerant i amistosa, i una metodologia acrobàtica, amb la representació d'episodis de la història i velles pel·lícules, la recitació de poesia i el cant en viu de cançons. Amb aquests estris els permet albirar la història des d'una visió emocionant i viva. L'estretor dels vincles amistosos entre professor i alumnes traspassa els límits de l'ètica pedagògica, on Hector es veurà immers i arrossegat pels seus impulsos personals. Inconscientment els alumnes són valedors i testimonis d'una educació basada en l'ascenció de la muntanya de la vida.
Aquesta òptica es contrasta amb la d'Irwin (Jordi Andújar), nou professor d'història que arriba, a petició del director de l'Institut (Josep Minguell), amb el propòsit de preparar a consciència els joves per les proves. I ho fa amb mètodes moderns i amarats de pragmatisme sever i la prima dels resultats acadèmics davant l'aprenentatge real dels alumnes, un aprenentatge útil per encarar els projectes vitals. La capacitat passional d'Hector es troba a les Antípodes del caràcter analític racional de la història que Irwin transment als estudiants. Les dues versions encarnen el pols oposats on viu cada sistema educatiu.
El gruix dels alumnes, un total de vuit, representa una varietat de personatges prou interessant. Alguns amb papers més interessants i rellevants que d'altres -Nao Albert i Alberto Díaz-, però tots vuit caracteritzats per un saber fer sobre l'escenari. A més, ens deleiten quan entonen cançons intrumentalitzades a piano pels mateixos alumnes -en directe!-. Tot i que la movilitat dels personatges és d'aquí cap allà, la història succeeix tot en el mateix epicentre i sala magna de l'educació: l'aula. El "culs inquiets" dels joves estan tutoritzats i capitanejats per l'incansable i lloable-i cada dia millor- Josep Maria Pou. Pou assumeix la plena responsabilitat dels alumnes amb l'experiència i seguretat que transporta sobre l'escenari. Un paper ferm endolcit pel tracte que entaula amb el seu voltant.
L'actualitat de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), altrament dit Pla de Bolònia, està comportant un debat intens en l'esfera mediàtica, un debat incadenscent en què s'està plantejant com ha de ser l'ensenyament superior en els propers anys. Aprofitant d'arrel l'avinentesa és convenient reflexionar interiorment quin paper ha de jugar el saber del coneixement en les nostres vides. S'estan donant les circumstàncies per reqüestionar quines n'han de ser les regles de joc. Enmig de cops de porra i obres de teatre, és un bon moment per posar el crit al cel: Quin és i com ha de ser el camí?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada