De pells i pandores

Sempre he estat d'aquells que ha cregut fermament en el nacionalisme polièdric. Avalador del "per què anar a buscar a fora el que ja tenim a casa", moltes vegades aplico aquesta qüestió retòrica a diversos aspectes aspectes que m'interessen. I la lectura n'és un exemple. El bombardeig de best-sellers vinguts d'altres països -de sublim qualitat- sovint no tenen res a envejar dels escriptors de casa nostra. En aquest punt m'agradaria escriure aquest nom: Albert Sánchez Piñol.

Ara per ara, vingués un extraterrestre -suposant que mai ha llegit cap llibre tot i saber llegir- i em preguntés quin llibre li recomanava, no ho dubtaria. "La pell freda" i "Pandora al Congo". Les dues obres d'aquest antropòleg africanista són meravelloses, màgiques, singulars i vives. Les dues novel·les escrites en català que més m'han fet volar la imaginació. La primera és solitària, freda, sigil·losa però tensa: un far i un farer en un entorn que es torna hostil. La segona és a les antípodes climàtica, tot i que amb similituds: tropical, tronada i convulsa. En ambdues, personatges desquiciats, abandonats i terribles poblen uns textos dignes de pantalla gegant. Ho tenen tot pel guió perfecte: sexe, violència, amor, solitud, grandesa. Segons vaig sentir la versió cinematpgràfica estava al caure però mai s'acabava de confirmar en la seva plenitud. Finalment, les superproductes s'han apoderat d'aquest èxtit internacional i el rodatge de "Cold Skin" es preveu pel març de 2010. Per ser sincer tenia la sensació que ell s'havia negat i això és el que havia escrit fins que ho he buscat: " A Sánchez Piñol li han arribat ofertes per fer-ne la versió cinematogràfica i ell les ha declinat. Chapeau. Pel cine el que és dels cines i per la literatura el que pertany a la literatura. I que no se'n parli més". Nyam-nyam paraules in situ.

Segueix...

Flaires jamaicans

L'electrònica, el xumba-xumba. Tots aquests nous corrents musicals sorgides arran de la digitalització ha generat milers d'aficionats arreu del món. Discoteques plenes a vessar, festivals infinits. La música electrònica ha fidelitzat a milions de persones i s'ha convertit en un moviment de masses. Tot això està molt bé, nous gèneres i noves sensacions.


Però què millor que fer un petit apropament a una cultura musical ben diferenciada, amb les arrels ancorades als anys 50 a Kingston, capital de l'illa caribenya de Jamaica, en aquelles dates encara colònia britànica. Aquells jamaicans es reunien en carrers i places dels barris i muntaven soundsystems, grans equips de so força primitius, per escoltar les últimes novetats que els arribaven dels EUA. Comencen a experimentar amb el rythm & blues i jazz amb els estils musicals autòctons de l'illa com el mento o el calypso. D'aquesta fusió en neix l'ska. Un estil que agafa la síncope del reggae, el vent metall del jazz i ho remou per crear un estil genuí i que ràpidament va deixar segell allà on van arribar els jamaicans immigrants. I és que arran dels fluxos migratoris de Jamaica cap al Regne Unit, l'ska va entrar per les portes d'Europa.

The Skatalites, el grup genuí de l'ska per antonomàsia


Els sons jamaicans es van barrejar anys més tard a les principals ciutats britàniques amb el naixement del punk, donant lloc a la segona onada (Two tone) de l'ska als anys 70. Ja en la dècada dels 90 el hardcore i el punk-rock també es van afegir a la festa i, d'aquesta manera, la tercera ona ja era una realitat.

The Specials, una de les bandes més representatives del Two Tone


The Toasters símbol de la tercena onada,


A dia d'avui, l'ska i el seu germà bessó, el reggae, segueix evolucionant i l'electrònica també ha deixat petjada. El dub, el ragga són alguns estils que han aconseguit unir dos camins musicals en noves propostes.

BDF en concert, una mostra del Dub.

Segueix...

Picant l'ullet a Tarantino

Quentin Tarantino, un del cinematògrafs més inquietants i punxagut, un agitador de consciències i un símbol per a molts. Tarantino deu ser una persona que mai para quieta, en constant ebullició i una revolució interna permanent. Sempre ha tingut la virtud de no deixar indeferent a ningú, genera opinió i, sovint, polèmica. Per això i moltes altres coses més, és un crack mediàtic, que diria l'amic president Laporta. De totes maneres, en Jan aquí no hi pinta res. No volia posar punt i final al curs acadèmic sense donar una pinzellada i, similar a un homenatge, al Tarantino.

Aquesta setmana el director nordamericà ha donat a llum a l'última obra: Inglorious Basterds. Pel que he llegit, no ha acabat de convèncer la crítica. Reconec que algunes pel·lícules de Tarantino no m'han omplert del tot, Death Proof, per exemple, però el que és innegable és la capacitat que té de no deixar mai ningú indeferent. Controvèrsia en els diàlegs i, sobretot, per mi, el punt d'histèria i bogeria col·lectiva que traspuen el seus films. I un amic meu i també company de pis va arribar un dia qualsevol, després de la seva jornada acadèmica, amb el nou tràiler de la nova pel·lícula. Que no hagi agradat a la crítica, ho entenc perquè tot és subjectiu, però que aquest petit fragment ja és pertorbador, això que ningú m'ho tregui de les mans. Per favó.

Heus aquí l'esmentat tràiler: Pura esquizofrènia

Segueix...

Definició adjectiva d'Altresabers

Latent. Segueix...

Per treure fum

Un petit farcell de picadura de tabac i altres additius en forma cilíndrica. Aquesta fórmula d'èxit latent provinent de les civilitzacions maies ha estat present en l'àmbit mediàtic des de la comercialització fins que les autoritats sanitàries han fet un pas endavant i n'han restringit l'ús des d'una perspectiva pública.

Lluny queden ja aquells anuncis publicitaris de companyies tabacaleres on un valent i viril ranxer del western cavalcava amb un cavall, igual o més portentós, pels canyons del Colorado o altres zones àrides dels Estats Units d'Amèrica. Aquesta virilitat és un dels trets que porten inherents les cigarretes. Se'ns fa més difícil imaginar una dona tot fumant, que no vol dir que mai se n'hagin vist. Aquestes característiques que otorga porta a la boca una cigarreta també es transporta al món subversiu de la delinqüència i els negocis submergits en la indústria cinematogràfica. Qui negocia o trafica mai no el veurem amb un xupa-xup o algun altre complement. Per això, el cigarret torna a ser símbol de duresa i hostilitat.

Per contra i finalment, m'agradaria fer esment d'una època pretèrita, la de la lluita antifranquista. Aquells joves que feien front per un futur millor i orquestraven l'oposició en llargues reunions i assemblees, en les quals el tabac prenia part dels protagonisme ambientant i donant color a les imatges, un gris tènue marca d'una època.

Segueix...

Sevilla - Cadis, connexió brillant

El sol roent, la calor asfixiant i l'Àfrica a tocar amb els dits. El meu viatge a la part meridional de la península ibèrica va ser una entrada de ple al centre de la terra, no per la llunyania sinó per les temperatures extremadament càlides que em van acompanyar els cinc dies que va durar la meva estada, a la primera quinzena del mes de setembre.

Una excel·lent combinació aèria de les liníes de baix cost i les ganes de conèixer una mica més aquest petit apèndix d'Europa del qual formem part (la península) van convidar a mi i la meva parella per celebrar la culminació d'un estiu especialment calorós. No ens va moure l'afany ni l'admiració per Andalusia, però érem coneixedors dels encants culturals que posseeixen unes terres que han trepitjat i governat civilitzacions constrastades, que han deixat en el seu pas un rastre extens i poderós avui visitable.

Davant el temps limitat que teníem i per qüestió de connexions de transport, vam decidir focalitzar les vacances a Sevilla, en primera instància, i Cadis com a últim destí. La capital de la regió traspua la brillantor i l'essència més pura d'Andalusia. Un passeig amb el tramvia, de poc recorregut pel centre històric és un aparador suficient per fer-ne un tast. La Universitat, els inacabables i frondosos parcs dels Reales Alcázares, llar sevillana dels borbons espanyols, la majestuositat de la Giralda -que un pot pujar fins el cim i contemplar les magnífiques vistes-, i fins l'Ajuntament de la ciutat, un edifici gòtic tardà molt solemne. Amb aquest passatge tens raons suficients per baixar del tramvia i, calçat còmodament començar, a descobrir cada racó.

Un dels fets que més em va sorprendre va ser els toldos gegants que protegien els carrers del nucli del bat de sol imponent que queia en aquelles dates. Puc afirmar que es tracta d'una gran idea davant d'aquell sol mig africà. És inevitable deixar de banda l'arquitectura mudejar tan característica, art dels musulmans que vivien en terres cristianes després de la Reconquesta.


A l'equador del viatge, vam fer camí fins arribar a Cadis, ciutat costanera per excel·lència. Cadis és blanc, mar, la Pepa i és vida. Les parts nova i antiga estan separades per un arc de triomf i és allà on t'has de decidir. Jo recomano plenament la part antiga. La catedral salta a la vista amb les cúpules daurades desorbitades que presideixen la panoràmica. El nucli històric està comprimit en carrers estrets i en pujada, poblat per edificis blancs i pintorescs, que donen a la ciutat una tonalitat altament mediterrània. La ciutat viu abocada al Mediterrani. Les platges acaronen en un extrem una Cadis que enlluerna.

En fi, un viatge d'anada i tornada, d'alta temperatura i de recomanació constant.

Segueix...

Reus es queda petita pel Trapezi

Que el Trapezi és un festival consolidat a la ciutat és evident. I que els carres, places i teatre han estat poca cosa pels espectacles, també. La XIII Fira del Circ de Catalunya va tancar portes aquest diumenge a cinc dies d'activitat frenètica amb un balanç airosament positiu. Circ, teatre i música a càrrec de 51 companyies provinents de Catalunya, França, Bèlgica, Cambodja, Finlàndia i Holanda.

Sota la batuta del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER), van aterrar a la capital del Baix Camp 138 espectacles de 51 companyies diferents repartits en 5 dies i per tot el nucli antic de la ciutat, a més dels teatres de la ciutat. Algunes actuacions han agradat més que d'altres, però el denominador comú del certamen ha estat l'aglomeració de grans i petits -i mitjans-. I és que el principal punt a favor que té el Trapezi és el ventall de números que l'espectador té a qualsevol hora del dia, amb especial atenció a les jornades de cap de setmana. Qui també ha acompanyat ha estat el sol, present i amb nota, que va animar els indecisos a sortir al carrer.

A grans trets, la primera novetat de la fira va caure en l'espectacle inicial, i que va diferir de l'espectacularitat d'altres edicions. Els honors van ser pel músic Pascal Comelade i la seva banda, La Bel Canto Orquestra, que van interpretar la nit del dimecres algunes de les peces més conegudes del músic rossellonès, una música "que no és de circ sinó que fa circ", va precisar Manel Trias, director escènic de la proposta. Un espectacle sota el títol 'Concert en clau de risc' . Al seu costat els artistes van executar unes acrobàcies netes i refinades, propi d'una obra fina i sigil·losa, que van estusiasmar als presents a la plaça del Mercadal. Comelade va tallar la cinta i el Trapezi va començar a caminar.

Del total de 138 actuacions, la majoria van ser a l'aire lliure i gratuïts, però els que s'ho volien mirar amb més calma i plaça per seure assegurada, el Teatre Fortuny i el Teatre Bartrina van acollir espectacles amb 10 euros de preu d'entrada. "Pagant, Sant Pere canta" que dirien alguns, tot i així, el teatre no va acabar deconvèncer als visitants. Qui més se'n va ressentir va ser el Teatre Fortuny que, tant l'aposta de Cridacompany com On the edge, no va acabar de quallar per la mala adeqüació de l'espai a l'escenari.

La revelació
L'altra cara de la moneda la protagonitza la companyia francesa Aïtal. Es va presentar a la ciutat amb un petit circ a les esquenes al Parc Sant Jordi, però amb un espectacle de gran envergadura i proveït d'acròbates d'excelsa precisió.

No tot podia anar sobre rodes. L'acumulació de gent també va fer que molts espectadors no poguessin veure els espectacles desitjats, tot i les grades -insuficients- que es van col·locar a les places de més afluència. L'ajuntament era conscient d'això i per això va disposar un escenari descentralitzat al Mas Isglésias que va tenir un bon èxit de públic. Malgrat tot, va ser insuficient per descongestionar la via pública. En aquest sentit i en la roda de premsa de valoració que es va convocar ahir, la regidora de Cultural, Empar Pont, va assegurar que es posaran a treballar "per inventar alguna alternativa" al problema. Alhora, Jordi Aspa, director artístic del festival, va concretar que "un èxit de públic exagerat pot arribar a ser contraproduent". Gràcies, no hi ha mal que per bé no vingui.

Segueix...

Monblanc: l'escenari llegendari

Un viatge a la societaentalt estamental, a les subhastes d'escalus, a la cavalleria com a mitjà de transport i batalla, als oficis arcaics i en l'oblit. Amb la intenció de recrear-ho, Montblanc, capital de la Conca de Barberà, cada any vesteix l'interior de les muralles que la rodegen en una ciutat medieval. El motiu que se'n descendeix no és altre que la llegenda de Sant Jordi que, segons el costumista Joan Amades, el cavaller va matar en aquesta vila el drac ferotge que assetjava, dia sí dia també, els seus habitants. I d'aquesta manera, conincidint amb la diada del patró dels catalans, es celebra la Setmana Medieval de Montblanc des de l'any 1987.

Durant dues setmanes consecutives, del 23 d'abril al 3 de maig, la ciutat rep milers de visitants que omplen els carrers engalenats per l'ocasió: banderoles i estendards senyorials presidint carrers, places i muralles, cavallers armats rondant i petits comerciants enfundats en llargues túniques i botes. I és que comerciants de la mateixa ciutat o vinguts de fora exposen els productes casolans -formatges, embotits, rebosteria- en petites paradetes que poblen cadascun dels racons del nucli històric, convertint-lo en un mercat medieval.

Totes i tots els montblanquins són part integrant de la festa, ja que és habitual veure petits i grans abillats amb la gramalla i l'espasí tradicional que ambienten, encara més, al visitant a la vila escenari de la llegenda més popular a casa nostra, que és representada en un macroespectacle a la plaça Major.

Si recorres i et perds pels carrers estrets podràs presenciar algun dels actes propis de l'època: uns nobles posen en subhasta a un grup d'esclaus i en negocien el preu amb el públic; una mostra d'oficis i espectacles organitzats com el "Dracum Nocte" o "Excalibur: La Justa". Al peu de la muralla els més petits i valents poden ser els alumnes de l'escola cavalleresca, que els ensenya a familiaritzar-se amb les armes per plantar cara als enemics medievals: escuts, espases, cascs i sagetes. Al llarg dels dos caps de setmana és possible veure els torns de guàrdia dels soldats i les banderes pels portals i el campament militar situat al fossar de la muralla de Sant Jodi.

La Setmana Medieval de la Llegenda de Sant Jordi és la setmana gran a Montblanc i, per això, ha esdevingut el gran aparador d'aquesta vila pintoresca. Per la seva fidelitat i rigor històrics, varietat d'actes i projecció exterior ha estat declarada Festa d'Interès Turístic Nacional a Catalunya i a l'Estat espanyol, i no és per menys.

Segueix...