El frondós viatge cap al saber

El remodelat recentment Teatre Goya, després de dos anys d'obres, ha obert les portes al públic. L'obra encarregada de l'estrena ha estat Els nois d'història. El text és del reconegut autor britànic Alan Bennett, que va estrenar la comèdia teatral al West End de Londres l'any 2004, i ha passat per Nova York i Broadway, atorgant-se bon acolliment per la crítica i el premi Tony -equivalent als Òscars del teatre- com a millor obra teatral de l'any. L'any 2006 va ser adaptada al celul·loide en una pel·lícula dirigida per Nicholas Hytner i guió del mateix Bennet.

Ara el nou Goya, amb Josep Maria Pou com a director artístic, ha celebrat la reobertura amb una comèdia des de divertida fins a pervertida. Sota la direcció del mateix Pou, Els nois d'història planteja i posa en dubta què i com ha de ser l'ensenyament, un camí arrebossat d'aventures pel coneixement o una cursa directa per autopista cap al pragmatisme educatiu. La comèdia narra el els progressos d'uns joves estudiants de l'Imperial College of London que es preparen intensament per fer els exàmens d'accés a Oxford i Cambridge, universitats enteses com a fites màximes i culminació d'un procés educatiu. El grup de joves és tutelat per Hector (Josep Maria Pou), un professor de literatura que aconsegueix que els joves abordin el món del saber a través d'una relació tolerant i amistosa, i una metodologia acrobàtica, amb la representació d'episodis de la història i velles pel·lícules, la recitació de poesia i el cant en viu de cançons. Amb aquests estris els permet albirar la història des d'una visió emocionant i viva. L'estretor dels vincles amistosos entre professor i alumnes traspassa els límits de l'ètica pedagògica, on Hector es veurà immers i arrossegat pels seus impulsos personals. Inconscientment els alumnes són valedors i testimonis d'una educació basada en l'ascenció de la muntanya de la vida.

Aquesta òptica es contrasta amb la d'Irwin (Jordi Andújar), nou professor d'història que arriba, a petició del director de l'Institut (Josep Minguell), amb el propòsit de preparar a consciència els joves per les proves. I ho fa amb mètodes moderns i amarats de pragmatisme sever i la prima dels resultats acadèmics davant l'aprenentatge real dels alumnes, un aprenentatge útil per encarar els projectes vitals. La capacitat passional d'Hector es troba a les Antípodes del caràcter analític racional de la història que Irwin transment als estudiants. Les dues versions encarnen el pols oposats on viu cada sistema educatiu.

El gruix dels alumnes, un total de vuit, representa una varietat de personatges prou interessant. Alguns amb papers més interessants i rellevants que d'altres -Nao Albert i Alberto Díaz-, però tots vuit caracteritzats per un saber fer sobre l'escenari. A més, ens deleiten quan entonen cançons intrumentalitzades a piano pels mateixos alumnes -en directe!-. Tot i que la movilitat dels personatges és d'aquí cap allà, la història succeeix tot en el mateix epicentre i sala magna de l'educació: l'aula. El "culs inquiets" dels joves estan tutoritzats i capitanejats per l'incansable i lloable-i cada dia millor- Josep Maria Pou. Pou assumeix la plena responsabilitat dels alumnes amb l'experiència i seguretat que transporta sobre l'escenari. Un paper ferm endolcit pel tracte que entaula amb el seu voltant.

L'actualitat de l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), altrament dit Pla de Bolònia, està comportant un debat intens en l'esfera mediàtica, un debat incadenscent en què s'està plantejant com ha de ser l'ensenyament superior en els propers anys. Aprofitant d'arrel l'avinentesa és convenient reflexionar interiorment quin paper ha de jugar el saber del coneixement en les nostres vides. S'estan donant les circumstàncies per reqüestionar quines n'han de ser les regles de joc. Enmig de cops de porra i obres de teatre, és un bon moment per posar el crit al cel: Quin és i com ha de ser el camí?

Segueix...

A Ítaca i a la vida, sense presses

Ítaca i el viatge cap a l'illa, la vida i el seu transcurs. El que en la mitologia grega va protagonitzar un tal Ulisses, nosaltres, els habitants d'aquest minúscul planeta, vivim una experiència similar amb diferents coordenades temporals i espacials.

Narra l'èpica grecollatina que Ulisses va viatjar fins a Troia per combatre en la Guerra de Troia, que enfrontava troians i helenis. El trajecte de tornada a la seva illa natal, Ítaca, el grec va ser objecte de tot tipus d'entrebancs i malediccions per part del Déus. Així ho explica el poeta grec Homer a l'Odissea, composta per 24 cants, i que conforma, amb el permís de la Ilíada, un dels primers textos de l'èpica grecollatina.

El poeta grec Konstantin Kavafis en va fer una interpretació especial, d'aquest viatge atrafagat, a principis del segle XX. Konstantin en capgira per complet el sentit i aposta plenament en la vivacitat del recorregut. Les trampes que els Deús li van interposar en el camí fa que el malson per Penèlope, la seva esposa que espera llastimosament a Ítaca, sigui etern. En canvi, la versió de Konstantinos és un clam a la vida, i al seu interior, i "prega" perquè aquest camí sigui "llarg".

La metàfora del retorn com el pas de la vida serveix per explicar i donar valor a les nostres trajectes vitals. Moltes vegades ens lamenten del revés vitals que patim. Tanmateix, no som prou justos a l'hora de valorar els petits -però grans- plaers de la vida que, recollits en un mateix, conformen l'eix vital. Les desgràcies sempre aixafen les gràcies.

Suposo que quan naixem naveguem directament per les illes jòniques, d'Ítaca fins a l'antiga Troia. Una vegada trepitgem terra ferma emprenem la tornada, que acabarà sempre amb la mateixa destinació, la mort. És un mort que, si ve precedida d'un gaudi intens de la vida, mai tindrà gust amarg. Crec que un mai ha de témer del final de la vida, si més no, del que coneixem com a vida, si abans ha aprofitat totes les oportunitats que ha tingut a la seva disposició. Com tot, les coses bones no arriben soles i un mateix ha de ser el protagonista de les seves històries. "Qui suca, saca" em deien de petit. Una frase prou resultant que evoca els premis que un pot obtenir si es creu valedor de les seves possibilitats. Això sí, si pot ser, sense trepitjar al del costat. Doncs això, com deia un filòsof de l'esport: "Sortiu i disfruteu".

La mitificació d'Itaca ha calat fort en capes d'allò més diverses de la societat. Convé recordar, com a exemple més proper i profund, la versió que Lluís Llach va fer en el seu dia i que es va convertir en un de les composicions més emblemàtiques del cantautor català.

Segueix...

Paral·lelway

Més de 200 representacions, quasi 150.000 espectadors, 27 setmanes en cartell, i "Entrades esgotades" en més de 40 ocasions. Amb aquests números "Monty Phyton's Spamalot" s'ha convertit en l'espectacle teatral de més èxit de la temporada a Barcelona.


Les obres de teatre musical sembla que hagin trobat el lloc en el panorama teatral a casa nostra. Lluny queda el "Mar i Cel" de Dagoll Dagom però una nova onada de musicals estan rebent un excel·lent acolliment per part del públic. "Mamma mia", "Grease" o "Cabaret" són mostres que aquest gènere encara té molt recorregut. Ara se li ha sumat "Monthy Phyton's Spamalot", al Teatre Victòria, amb la direcció i adaptació a mans del Tricicle d'un musical que visita un país no anglosaxó després de Broadway, Londres, Sydney i las Vegas. El musical, obra de John Du Prez i Eric Idle -membre dels Monthy Phyton-, està inspirat en la pel·lícula dels mateixos Phython Els cavallers de la taula quadrada, que narra les aventures del Rei Artús i els seus cavallers en la cerca del Sant Grial.

Només entrar i en el trípctic informatiu l'espectador ja és avisat que l'obra està "més o menys" inspirada en el film del grup d'humor britànic i prova d'això és que, incomprensible i inexplicablement, s'al·ludeix en tot moment als "cavallers de la taula rodona". El Paral·lel barceloní acull un espectacle explosiu, vibrant i incessant. El segell del Tricicle fa acte de presència de l'inici al final, on l'humor, des de groller fins a àgil, consumen un ritme frenètic de rialles.

Els instants més famosos tenen el seu lloc a l'escenari - Els Cavallers que diuen Ni, el Conill Assassí, la cita amb el Francès Insultador, el Bruixot Volador, o el Cavaller Negre, tot i que la tram pateix alguna variació errònia, com la Cort de Camalot, que s'ha reconvertit en un casino de Las Vegas. Hi ha un gran desplegament de ballarins i ballarines, figurants i una orquestra de dotze músics, dirigida per Òscar Salvador i que arrenca a xiular el públic amb la canço mítica i característica "made in Monthy Phyton" Always look at the bride side of life de La vida de Brian.

El repartiment és desequilibrat. ja que s'ofereixen brillants actuacions amb d'altres més reservades i dotades d'escàs protagonisme. El Rei Artús (Jordi Bosch) encapçala la bateria d'artistes amb un paper estàtic però amb veu poderosa. Dels cavallers que acompanyen al Rei, aplaudir Sir Lancelot (Fernando Gil) per una majestuosa interpretació. Sense desmerèixer el tros de veu de la Dama del Llac (Marta Ribera), que reclama a crits de diva un major protagonisme durant l'obra. En massa segon pla resten personatges com Sir Bedevere (Josep Maria Gimeno), que amb prou feines se'l veu aparèixer pel teatre barceloní. Per problemes d'espai, alguns personatges es veuen obligats a desaparèixer dels seus papers per encarnar-ne d'altres, absències que salten a la vista dels espectadors. Les indumentàries s'apropen molt de prop a les que vestien en el cel·luloide, mentre que els decorats són variats i ben aconseguits.

La gran fita musical consisteix en combinar un excel·lent gruix d'artistes amb una trama segura, però versàtil. Els Monthy Phyton, potser ja massa ancorats en les perles que van donar a llum, saben acomodar-se als nous corrents i adaptar i alçar un pel·lícula que, al meu entendre, no és de les millors de la fàbrica britànica, on La Vida de Brian en conserva l'hegemonia.

"Spamalot" ha acabat de confirmar que la derivació teatral de films de reconegut èxit del passat són una aposta d'allò més segura pels temps que corren. "Grease" o "Cabaret" poden certificar també que aquest format ven i enganxa, així que, mentre duri, seguiran apareixent noves propostes.

Segueix...

Genocidi històric i cultural

"Van ser saquejats set mil anys de civilització". Així de clar va definir un treballador del Museu Nacional d'Antiguitats de l'Iraq el saqueig i destrucció del 80% de les 170.000 peces exposades, davant la passivitat de les tropes angloamericanes, que estaven en l'inici de la invasió de l'Iraq l'abril del 2003. El caos s'havia apoderat de Bagdad, la capital iraquiana, i una batuda de saquejadors van irrompre al Museu emportant-se relíquies de valor incalculable pertinents a les cultures sumeria, acàdia, babilònica i assiria, a més de textos islàmics únics. També preservava objectes de Pèrsia, l'Antiga Grècia, l'Imperi Romà i diferents dinasties àrabs.

El passat 24 de febrer el Museu va reobrir les portes al públic 6 anys després del saqueig. Les sales del Museu, construit el 1926, han estat rehabilitades i millorades mentre que s'han recuperat 6.000 de les 15.000 peces furtades, segons va confirmar el ministre iraquià de Turisme i Antiguitats, Qahtan Abbas. (Més informació sobre la reobertura).

La mirada objectiva i informativa d'aquesta realitat només comprèn un robatori orquestrat aprofitant les circumstàncies especials i extraordinàries d'un moment: el desconcert de l'entrada de les tropes angloamericanes -amb el suport de soldats de països com Espanya, Austràlia, Dinamarca o Polònia, entre d'ltres- en territori iraquià en busca d'unes armes d'abast massiu que amenaçaven EUA i els seus aliats, amb l'excusa d'un suposat reajustament d'un país en mans del dèspota Saddam Hussein, i amb la intenció d'apoderar-se de les terres fèrtils en combustible fòssil. Ingredients suficients per donar el tret de sortida de l'anomenada Guerra d'Iraq.


Ara bé, intel·lectuals, directors de museus i col·leccionistes a petita escala, i organitzacions d'arqueologia, centres d'investigació històrica i arqueolgia, i fins i tot, l'UNESCO, van advertir al Pentàgon de l'exquisit llegat arqueològic mil·lennari que contenia les vitrines del Museu. Tot i així, i després del saqueig, les autoritats nordamericanes van al·legar haver estat sorpresos pels lladres.

Aquesta ignorància i desprestigi cap a la riquesa cultural és només una prova més de la desidia instal·lada en l'imaginari col·lectiu noramericà - derivable a occidental -, representat internacionalment amb la presència i actuació de tropes que pendulen pel món en nom d'una contradictòria llibertat. El saqueig, previsible i consentit alhora, rau en el mateix nivell que la passivitat invasora. Els museus són exposicions del patrimoni cultural d'una regió, la més alta expressió de l'esplendor d'una època, i per aquesta raó han d'estar sotmesos a una protecció mundialment reconeguda. La cultura que habita els museus és el denominador comú de la nostra era, allò que el temps ens ha donat, i que ens ha fet avançar en els anys que fa que trepitgem aquest planeta. Per gràcia o desgràcia, el relleu ha arribat a les nostres mans i som nosaltres, ara, qui ens toca preservar-lo fins a properes generacions. Malgrat tot, l'afany econòmic dels peixos grossos dels principals països del món, visible gràcies a l'interès mundial pel petroli, sembla entestat a posar entrebancs en aquest camí del patrimoni cultural per manternir-se intacte i original. L'hegemonia del diners i el poder ens retorna als nostres orígens més primaris, capaços de deixar morir interessadament, a tocar, l'extens llegat cultural que porta la humanitat a les esquenes.

Algunes peces exposades del Museu

Segueix...